Un conte abans d’anar a dormir

Edició castellana.Ed.Lumen,2011.

En un món de presses com el nostre a vegades cal parar i agafar una història que ens faci imaginar una altre manera de viure.  “La tristesa peculiar del pastís de llimona” de Aimee Bender és una faula divertida i sorprenent que com alguns contes infantils té un rerefons tràgic i un missatge entre línies.

El pas de la infantesa a l’adolescència no és sempre fàcil i mai si es força abans d’hora. Quan les circumstàncies es precipiten aquest procés és molt dur de digerir. La protagonista d’aquesta història, Rose una nena feliç amb una família feliç, el dia del seu novè aniversari descobreix que té una habilitat que no li acaba d’agradar. Al provar el pastís de llimona que li ha preparat la seva mare nota que té un gust buit, amarg, trist. De seguida se’n adona que no és el pastís si no la seva mare la que se sent així. El seu paladar s'ha transformat i pot degustar els sentiments de la gent, quan els aliments baixen per la seva gola ella connecta amb les entranyes de qui els ha preparat.

Edicció catalana.
Ed.Empúries,2011

No és fàcil viure amb aquest do, amb nou anys descobreix que la seva família probablement no és tan feliç com ella pensava fins ara. La seva mare no se sent realitzada com a dona, el seu pare és un covard que es conforma amb la vida que li ha tocat viure sense fer res per canviar i el seu germà gran és un adolescent retret tancat en si mateix amb dificultats per les relacions socials i afectives. Sent a través dels plats l’angoixa dels que més estima.

És un moment de canvi, de maduració, on li cau el mite. Mentre Rose és petita els seus pares són uns semidéus que construeixen el seu camí i ella es limita a viure sense qüestionar-se res, com tots els nens. Però a partir del seu aniversari veu que són éssers humans que erren i lluiten, que s’esforcen i pateixen.  Rose se’n adona que els seus pares i el seu germà, fins ara els puntals de la seva vida, es dolen.  Això li provoca una sensació agredolça, li agrada saber què senten els seus, però no veure com oculten el seu mal.

Són  com un pot de conserva que tanca les emocions sense deixar que s’airegin. Amb el temps aprenen a sobreposar-se a la vida i al dolor. La mare obre el pot i s’alleuja amb l’amant, el pare amb les seves sortides nocturnes per córrer, el germà es tanca amb els seus llibres de ciències i Rose, que ja és una dona aprèn a aprofitar la seva habitat i a gaudir amb el menjar. Durant el procés d’elaboració de la recepta, de la història de la seva família, de coneixement dels seus i d’ella mateixa aprèn a viure amb el seu do. Comença a saber com aprofitar-lo per ajudar els altres i deixar de patir.  I segurament aquesta és la moral del conte. Per ser feliç cal aprendre  a viure amb el handicap que la vida t’ha donat.

Pastis dolç i entranyable com l’inici del conte i amarg com la llimona al final.   Et deixa un regust agre, una sensació al paladar que triga a marxar,  et fa pensar i repensar en el conjunt de la història i en el seu rerefons intens. Amb una escriptura directa, sense literatura si ho entenem com a floritura de les paraules,  simple i molt eficient.  De lectura fàcil i digestió difícil, el dolç i la imaginació del conte passen molt bé, l’amargura de la llimona et queda a la boca durant hores fen-te reflexionar sobre les relacions personals i el què no coneixem dels que tenim a prop.